Per què m’he d’aixecar?
Sorra enganxifosa entre els dits i la veig passar…
Sola, un llibre entre les mans i petjades sota els peus; cabells recollits i un vestit blanc que recull la llum d’un dia, d’un Sol, que sembla desvaneixer.
Bellessa efímera… el resultat: petjades que es confonen amb altres peus.
Veig passar les ones com si s’enduguessin les històries de la gent, com quan s’enduen les petjades de l’arena. Si xafes més a prop de la vora t’arrisques a que s’enduguen les teues petjades i que, potser, caigues en l’oblit; però viure és arriscar i apropar-se, perquè si no t’acostes al límit les petjades es confonen amb la sorra seca i ningú sap que xafa per on tu ho vas fer, se les endú el vent… pitjor que l’oblit.
L’horitzó es desfà en la foscor i els negres de l’aigua i el cel es fonen en un sol, i sols el Sol els torna a separar. Es veu un vaixell al mig de l’abisme, definit per la llum que torna després de la nit.
M’alce a caminar llunt, més prop, prop de la vora… mire enrere i les petjades s’esborren, però ara mire endavant… queda molt per trepitjar.
Lo prometido: uno de mis viejos archivos. Lo cree hace dos años y pocos días, pero creo que lo escribí a mano incluso meses y meses antes, en verano.
Es una de las cosas que podría haber escrito hoy mismo; no se en que momento estaba, pero esta misma reflexión sigue haciendome pensar.
Lo siento si alguien no lo entiende, (no tendré problema en traducirlo para algun lector si quiere) pero está escrito en mi lengua materna y para mí es valiosa y representativa; por eso lo he publicado tal y como lo escribí, es mucho más transparente y sincero que si intentara traducirlo directamente.
Espero que hayáis tenido un buen día. Disfrutad del que venga mañana :)
No hay comentarios:
Publicar un comentario